UN MONUMENT HISTÒRICO-ARTÍSTIC

Casserres és l’única casa benedictina d’Osona amb vida monàstica durant molt segles i la que ha deixat un més important llegat històric i monumental. També va passar aviat d’abadia a priorat, però la seva unió al gran monestir borgonyó de Cluny li va assegurar més de tres segles de notable vida religiosa. Com molts altres monestirs tingué un parell llarg de segles de decadència, però, en comptes d’un ressorgiment tardà, el 1573 fou unit com a simple granja, lloc d’explotació o font d’ingressos als jesuïtes del convent col·legi de Betlem de Barcelona.

Ells van mantenir-hi encara el culte fins la seva expulsió d’Espanya pel rei Carles III el 1767.

Poc després la Tresoreria Reial va vendre a particulars els seus béns i terres, i els nous propietaris ja no cuidaren els edificis ni s’ocuparen del culte, però aquest, a instàncies de l’autoritat religiosa, va continuar fins a mitjan segle XIX a càrrec del sacerdot responsable de Sant Pere de Savassona. Des d’aleshores la casa va experimentar un procés imparable de ruïna i degradació.

El monestir fou declarat Monument Històric Artístic, amb categoria de nacional, el 3 de juny de 1931, i a causa d’això el 1934 l’arquitecte Josep M. Pericas i l’historiador Ramon de Vilanova van promoure la creació d’un Patronat de Sant Pere de Casserres, que es proposava estudiar i restaurar el monestir, però no arribà a actuar a causa dels esdeveniments polítics del país.

Les primeres obres de restauració o consolidació les va dur a terme, entre els anys 1952 i 1962, l’arquitecte Camil Pallàs i Arissa, de la Diputació de Barcelona, i cap també de la família propietària del monestir. Aquestes obres varen salvar el monestir del que semblava una ruïna imparable.

La gran difusió de la Catalogne Romane (1960) del Dr. Eduard Junyent, va despertar l’interès dels estudiosos, sobretot estrangers, vers Casserres, cosa que va facilitar, a partir del 1969, la nova carretera vers el Parador Turístic de Vic, o de Sau, inaugurat el 1972

EL REDESCOBRIMENT DE CASSERRES

Cap a 1880 s’havia consolidat a Vic un grup de joves que s’anomenaren Els Vàrius.

Tots ells tenien en comú una mateixa procedència i unes mateixes afinitats: fills de famílies terratinents amb recursos per disposar de temps lliure, una afició per l’excursionisme entès aquest, més com a descoberta històrico-arqueològica d’un territori que com a esport, practicants de les Belles Arts, especialment el dibuix, la pintura i la fotografia que s’havia incorporat feia poc, gràcies a l’aparició de les plaques seques de gelatino-bromur de plata, a aquestes disciplines.

Ells foren els primers que van deixar testimonis gràfics que van fer que la gent es tornés a interessar per Casserres. Gràcies a la fotografia coneixem les aficions del grup, disposem del testimoni de les seves predileccions i ens han llegat un retrat avui irreconeixible de la realitat passada.

Cap a 1890 el monestir s’havia convertit en una misèrrima masoveria que conservava encara les traces de la modèstia passada. Ells foren els primers redescobridors de Sant Pere de Casserres.

LA RESTAURACIÓ DEL MONESTIR

A la dècada de 1910 la creació del Centre Excursionista de Vic significà entre altres coses l’aparició de l’excursionisme modern, interessat també per les qüestions històriques però ara amb un mètode més arqueològic. A aquesta inspiració no hi fou aliena la creació del Museu Episcopal de Vic i l’impuls que hi donà mossèn Gudiol. Un joveníssim doctor Junyent participa en les primeres exploracions al monestir. Dels anys vint són alguns informes publicats al Butlletí de la Secció d’Exploracions del Centre Excursionista de Vich on es descriuen aquestes exploracions sense oblidar el cèlebre Patilles, un dels últims masovers del monestir.

L’impuls donat per la secció d’exploracions arqueològiques del Centre Excursionista i en especial els rectors del Museu Episcopal de Vic cristal·litzà amb el primer projecte d’estudi arquitectònic i projecte de restauració. Els seus plànols i aixecaments han servit fins a la recent restauració, no se n’havien fet altres.

Això va contribuir també a la degradació progressiva de les ruïnes, puix que al costat dels estudiosos o amants del romànic, hi acudiren també aficionats a l’esoterisme i s’hi celebraven algunes misses negres que embrutaren els murs i contribuïren a augmentar-ne la ruïna.

Es feren diferents gestions amb la família propietària, sempre ben disposada a la restauració, i varen tenir èxit al final de la dècada dels 90.

El gener del 1991 el Consell Comarcal d’Osona adquiria la propietat del monestir i d’un sector del seu entorn, i tot seguit va fer les gestions oportunes per implicar les institucions públiques del país en la seva restauració.

Entre el 1993 i el 1997 diversos serveis del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya emprengueren un seriós treball arqueològic i arquitectònic que es va traduir en un estudi i restauració total de l’edifici i la seva adequació per a visites del públic.

També es va crear a uns tres-cents metres del monestir, amb l’aportació de la Diputació de Barcelona, un edifici de serveis i d’acolliment per als visitants.

Fou responsable de la tasca de restauració el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, que va confiar l’obra a l’arquitecte Dr. Joan Albert Adell, i que més tard es va completar amb el mobiliari i una guia gràfica que expliquen als visitants la vida del monestir, tot precedit d’un audiovisual on se sintetitza la història i les vicissituds del cenobi. Caixa de Manlleu, des de la seva Obra Social i Cultural, va fer possible l’ordenació museològica i museogràfica d’aquest Monestir de Sant Pere de Casserres.

La inauguració de l’obra restaurada va tenir lloc el 10 de juliol de 1998. Des d’aleshores Casserres s’ha convertit en un lloc de constant atracció de visitants i també de celebració de concerts i altres actes culturals.

LA LLEGENDA

Diu la llegenda que la família noble dels vescomtes d’Osona va tenir un fill, que tres dies després de néixer va parlar. Va dir que només viuria trenta dies i que, un cop mort, el seu cos fos posat dins una arqueta tancada, que es carregués sobre una mula i que es deixés a l’animal anar cap on volgués. Allà on s’aturés s’hi hauria de construir un monestir sota l’advocació de sant Pere.

Més de mil anys després, damunt d’una cinglera i envoltat de les aigües del pantà de Sau, trobem el monestir de Sant Pere de Casserres, un dels conjunts monumentals més importants de l’arquitectura romànica catalana. Aquest monestir, l’únic de l’ordre benedictí a la comarca d’Osona, conserva encara l’estructura original del segle XI, fet que fa molt fàcil d’entendre com era la vida dels monjos que l’habitaren.

L’ESGLÉSIA

L’església del monestir de Sant Pere de Casserres és un dels espais romànics religiosos més singulars de Catalunya per la seva dimensió i sobretot per la seva singularitat d’ésser més ampla que llarga, degut a la dificultat de l’estretor de l’espai on es va construir. L’església és una grandiosa basílica de tres naus i tres absis.

La nau central té 24 metres de llargada, als quals cal sumar els quatre que té en profunditat l’absis i uns 9 d’amplada en l’intercolumni o entre les dues grans pilastres que separen la nau major de les laterals. L’altura de la nau central és de 18 metres i la de les laterals de 15.

L’església va ser consagrada l’any 1050. Després de 200 anys de no celebrar-hi l’eucaristia i haver estat profanada amb certs rituals en les darreres dècades, el 2002 va estar reconciliada pel bisbe de Vic, Mons. Josep M. Guix, restablint des d’aquell moment el culte al monestir.

EL CLAUSTRE

El claustre és el pati al voltant del qual s’organitzen les edificacions d’un monestir, o d’una canònica. El del monestir de Casserres fou construït a la fi del segle XI. És el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i l’únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades.

Al segle XV (1426-27) va ser enderrocat per un terratrèmol i reconstruït després amb pilons rectangulars. S’aprofitaren molts elements del claustre primitiu, com les columnes angulars.

Aquestes peces, juntament amb la reproducció dels sis capitells conservats al Museu Episcopal de Vic, han permès reproducció completa de dues galeries, mentre que les altres dues s’han reconstruït seguint la forma que tenien en el segle XV.

LA SALA CAPITULAR I L’SCRIPTÓRIUM

La sala capitular forma part del primer edifici construït al monestir cap a la meitat del segle XI i compartimentat cap a la fi del mateix segle, moment en què es va obrir la porta de la sala cap al claustre. Era on es reunien tots els monjos per repassar els capítols de la Regla i debatre els temes de la vida diària de la comunitat.

La sala no apareix al plànol de Sant Gallen perquè en aquell moment aquesta funció es realitzava en una galeria del claustre. Ja surt, però, en el monestir de Sant Pierre de Cluny II a França (segle X) i a Catalunya en tenim exemples del segle X a Sant Benet de Bages, del segle XI a Sant Pere de la Portella (el Berguedà), del segel XII a Sant Vicenç de Roda d’Isàvena (Osca), fins a les grans sales capitulars del segle XIII de Poblet i Santes Creus.

L’scriptórium ocupa l’extrem nord de l’edifici del dormitori i la sala capitular. La sala es va compartimentar cap a la fi del segle XI, moment en què es va dividir en dos pisos i es va obrir la porta del pis superior, on es conserva encara l’armari per a guardar-hi els llibres. Possiblement també hi havia els bancs dels copistes.

L’activitat de copiar i il·lustrar llibres era una de les feines més importants que es desenvoluparen en els monestirs i les canòniques medievals.

El desconeixement de la impremta obligava a copiar manualment els llibres i les seves il·lustracions, utilitzant el pergamí com a material de suport fins al segle XIII, quan es va començar a fer servir el paper obtingut a partir de la fibra tèxtil.

LA CAMBRA PRIORAL I EL DORMITORI

La cambra prioral construïda al segle XI sobre el celler amb accés des del vestíbul i coberta originalment amb encavallades de fusta. Al segle XIV es va substituir l’estructura de la coberta per un embigat sobre arcs diafragma. Al segle XV (després de 1426), la sala es va ampliar a ponent i es cobrí l’antic atri.

El prior i, si era el cas, l’abat, tenia una cambra pròpia separada de la resta dels monjos i amb accés des del vestíbul, ja que des d’aquesta estança es gestionaven les propietats i les rendes que mantenen el monestir.

El caràcter representatiu d’aquesta sala i la seva condició jeràrquica li permetien disposar de llar de foc i comoditats no accessibles a la resta de la comunitat.

El dormitori és una sala construïda cap a la meitat del segle XI, en les fases inicials de l’edificació del monestir. Forma un sol cos amb la sala capitular i l’escriptori. Inicialment era un edifici únic i es va compartimentar d’acord amb les necessitats funcionals del monestir cap a la fi del segle XI, quan ja era totalment acabat.

Aquest edifici fou el primer que es va construir de tot el conjunt monàstic i va funcionar com a residència dels monjos mentre s’acabava l’església i la resta de les dependències. Pot ser que d’aquest primer ús en derivi la port del mur sud, que comunica amb l’exterior.

La porta de la façana de llevant sortia directament a les latrines. Al segle XV s’hi va afegir una sala rectangular, coberta amb embigat sobre arcs diafragma, que contenia les latrines. Al segle XV (1410), aquesta sala rebia el nom de lo palau

EL REFECTORI I LA CUINA

La cuina és una sala construïda a la fi del segle XI. Forma un cos únic amb el refectori; el sostre original fou enderrocat quan s’hi construí un sostre intermedi i es destinà al pis superior a la residència dels masovers (segle XIX). La volta de rajol va ser construïda durant les campanyes de restauració l’any 1969. Les modificacions sofertes pel monestir han fet desaparèixer qualsevol vestigi del seu mobiliari, llevat del desguàs, visible a la façana sud. Al segle XV (1410), aquesta sala era anomenada la cuyna dels monjos.

No es conserva a Catalunya cap exemple de cuina monàstica del segle XI. Per això s’ha reconstruït a partir del dibuix del plànol de Sant Gallen (Suïssa) del segle XI, on apareix clarament un foc central com el que trobem a l’abadia cistercenca d’Alcobaca (Portugal), del segle XIX. La resta d’elements s’ha obtingut d’exemples contemporanis com la cuina de l’abadia de Santa Maria de Poblet, del segle XIII, i s’ha fugit dels models més complexos, com la cuina de l’abadia de Fontevrault (França).

El refectori és la sala construïda a la fi del segle XI. Forma un cos únic amb la cuina, de la qual se separava mitjançant un mur de maçoneria que ha deixat unes minses traces en els murs lateral, en el lloc on hem establert l’envà de separació.

El monjo accedia al refectori o menjador quan la taula era parada. Mentrestant, la porta romania tancada i l’accés s’efectuava des de la cuina que, alhora, té la seva porta independent des del claustre.

L’àpat s’acompanyava amb lectures des d’una trona, de les quals en tenim magnífics exemples arquitectònics a Santa Maria de Poblet, a Santa Maria de la Huerta (Sòria) o a l’antic refectori de la canònica de Santa Maria de Solsona.

El disseny dels mobles i objectes de taula s’ha obtingut a partir de les representacions d’àpats en miniatures i pintures del segle XI, on la presència de taules semicirculars amb una part recta per al servei és molt freqüent.

Les gerres per a l’aigua són reproduccions d’una gerra trobada a les excavacions arqueològiques de l’església de Sant Andreu de Sagàs (el Berguedà), el 1987.

EL CELLER

El celler és una sala construïda a la fi del segle XI, en les etapes finals de l’edificació del monestir. Al segle XV (1410) era destinada a estatge dels donats (persones que vivien amb la comunitat), a càrrec del monjo infermer. L’arc de la porta d’accés al campanar data de 1970. El celler és la sala on els monjos rebien i emmagatzemaven els productes alimentaris procedents del mateix monestir o de les produccions pageses de les seves propietats.

Per això hi ha una porta exterior, independent de la del cenobi, i les entrades de llum i ventilació són molt limitades.

L’HOSPITAL

Era exigència de la regla de Sant Benet que tots els monestirs tinguessin un indret, molt sovint separat del monestir, o en tot cas independent d’ell, per acollir els pelegrins i els pobres malalts.

L’hospital del monestir de Sant Pere de Casserres es manté en un excel·lent estat de conservació en les seves dues plantes. La superior és accessible per una escala d’arc de construcció moderna que va substituir-ne una d’antiga i malmesa adossada al mur. Aquesta planta està habilitada per a projectar-hi un audiovisual que explica la història del monestir